Que difícil és avui dia poder confiar plenament en una persona, tenir la certesa que va a estar ahi sempre, recolzant, ajudant amb els problemes del dia a dia, compartint rialles, plors ... Que sigui com el teu altre jo i saber que passi el que passi mai et va a defraudar.
Perquè la veritat és que vivim en una societat materialista, hipòcrita, on els sentiments no tenen importància, avui et volen i demà ja ni et recorden, avui comparteixen tot i en un moment s'obliden de les promeses i els moments compartits.
L'important avui en dia és figurar i si amb això es fot a l'altre, doncs millor. És trist veritat? Però és així, un dia et prometen tot i al següent t'apunyalen per l'esquena, i el pitjor de tot és que no hi ha remordiments.
De veritat que és molt penós, però en fi.. Tant de bo algun dia tots ens adonem dels valors que es van perdre pel camí, reaccionem i puguem tornar a recuperar-los.

L'amor és passió, obsessió, no poder viure sense algú. Troba a algú a qui estimar com boja i que t'estime de la mateixa manera. Com trobar-lo? Doncs oblida l'intel·lecte i escolta el cor. Perquè la veritat és que viure sense això no té cap sentit. Arribar a vell sense haver-se enamorat de veritat és com no haver viscut.

En aquest temps he après i m'he adonat de moltes coses. He arribat a la conclusió de què passo de ratllar-me per res ni per ningú i que no val la pena donar-li tantes voltes a les coses. El millor és viure el dia a dia sense pensar en res, gaudir de cada minut i el temps ja et donara el que és teu.
També tinc claríssim que no deixaré que ningú es converteixi en una prioritat en la meva vida, ni vaig a esperar res de ningú i d'aquesta manera no podran decebrem.
De què serveix que ens obsessionem en coses que sabem que mai passaran? Perquè perdre el temps intentant muntar un puzzle que cada vegada té més peces i ja no saps on encaixar-les?
Seria estúpid seguir vivint de somnis. Cal admetre que en aquesta vida tot té un principi i un final. Potser al principi faci mal però en poc temps no serà més que un record.