He après que el temps passa més de pressa quan deixes de mirar el rellotge. Que ets més feliç quan vius improvisant i gaudint de cada segon que et regala el dia, omplint la teva ment de coses positives i no esperant res de ningú.
També he après que les coses arriben quan deixes d'esperar, que ja no visc d'il·lusions, que la realitat ha guanyat la batalla.
I a poc a poc m'he adonat que els records ja no fan tant de mal i que el dolor és part de l'aprenentatge.
I així és com he anat fen-me cada dia més forta i he anat entenent el valor reial de les coses més senzilles i a la volta més importants, com són l'amor, l'amistad i la familia.
Sobre l'amor opine que és un pilar molt important però no l'únic que ens sosté. Respecte a l'amistat, sols dir que és una de les coses més boniques que tenim, però que per a què perdure has d'abonar-la cada dia. I sobre la família, que dir.. és el més important de tot, són aquesta gent que sempre esta amb tu i mai et traicionara ni t'abandonara.
Però sobretot, he après que viure implica arriscar, que el que no arrisca no viu, no sent, no guanya.
Així que endavant, sense por, posen-mos reptes, però sempre tenint en compte que els reptes sols es compleixen si segueixes un camí ben senzill: lluitar amb força per tot el que vols aconseguir.

Diuen que tot lo nou comença amb una mica de por. Si bé és cert, jo no tenia cap dubte en començar el segon de batxillerat amb nova gent i diferent lloc.
Alguna cosa em deia que anava a ser un gran any i que anava a conèixer gent que en poc de temps anava a convertir-se en una part molt important de la meva vida.
Hem passat moments meravellosos, hem gaudit com a nens cantant i assatjant el musical.
També hi ha hagut alguna que altra diferencia entre nosaltres, alguna cosa normal quan passis tantes hores amb les mateixes persones, però el més important és que les hem solucionades i que mai hem deixat que anaren més allà d'una simple discussió banal.
Tot no ha sigut cantar i ballar, per suposat, també hem currat molt i hem passat els nervis de qualsevol estudiant amb els exàmens.
I com no, també cal recordar al professorat, uns més afins a nosaltres i els altres una mica més llunyans, però sempre gent disposta a ensenyar-nos, cosa que cal agrair.
Però el principal i sobretot bonic, és que ha sigut un gran any, ens hem ajudat amb tot, m'han demostrat que són gent meravellosa, gent amiga, amb la que pots contar sempre.
I encara que tot acaba i els nostres camins es separaran, encara que no ens veurem en el dia a dia, l'amistat que ens ha unit espere que dure per sempre.

Sempre demanem que el que vingui sigui millor que el que ha passat, en començar l'any, en començar un nou mes, en iniciar un projecte, una relació...
Amb cada cosa nova que arriba a la nostra vida pensem, ara si, això és el que estava esperant, i no som conscients que no es tracta del temps, ni l'any, ni del lloc, ni fins i tot de les persones.
Es tracta de nosaltres mateixos, de la manera en com ens enfrontem a la vida, de com lluitem per aconseguir el que desitgem, de com reaccionem davant les adversitats, de com apreciem el valor de les coses, de les persones.
Hauríem d'aprendre de les nostres estimades mascotes, en elles no hi ha l'enveja, no existeix el rancor, no hi ha mentides. T'ho donen tot de manera desinteressada.
En canvi en el nostre món hi ha molta maldat, moltes traïcions, molta falsedat i tot ¿per a què? Si ens paréssim a reflexionar moltes coses de les quals fem, no cometríem tants errors, si recordéssim que de vegades el tren no té viatge de retorn, pensaríem més abans d'actuar.
Canviem nosaltres, canviem la nostra manera de ser, pensem abans d'actuar i llavors veurem com canvien les coses al nostre voltant.

El millor que et pot passar en la vida és trobar algú que estigui amb tu quan més ho necessites, algú que entengui el que et passa amb només una mirada, algú que sense fer preguntes, només és limite a abraçar-te molt fort, que et faci somriure, encara fins i tot, amb els ulls plens de llàgrimes, perquè aquesta persona pot ser que estigui pitjor que tu.
Tots necessitem sentir-nos estimats, però no per això, hem de llançar-nos a la primera persona que trobem, perquè no hem d'oblidar que qualsevol pot dir-te el que vols sentir en determinat moment, però, ¿és això el que volem?
Una relació no sorgeix d'un dia per l'altre. En unes setmanes es pot estar il·lusionat, no enamorat. I tot el que pensi el contrari esta equivocat.
La base de qualsevol relació és la comunicació, la convivència i la confiança i això neix amb el temps, no amb unes setmanes ni uns pocs mesos. Moltes persones confonen l'atracció del moment amb amor i això és un gran error.

Crec que és el moment de dedicar un post al petit de la casa. Un gosset que va arribar a la meva vida fa quasi un any i des del primer moment vaig saber que anava a ser una part essencial per a mi.
Mai oblidaré el primer dia que vaig pasar al seu costat, tan menudet, una mica espantat perquè mai havia pujat a un cotxe, encara que de seguida es va acostumar a nosaltres i en dos dies ja era el rei de casa.
Reconec que està una mica malcriat però és tan afectuós i tan bon gosset que ens té a tots bojos.
Val la pena despertar cada dia per veure la seua careta tan dolça, els seus ullets tan vivets mirant-te, botant perquè l'abracis i per donar-te petons.
El meu company de batalles, el que sempre m'escolta, el que mai m'abandona, el que quan tinc un mal dia em fa sonriurer, eixe és el meu menudet Noah, sense dubte una de les millors coses que  m'han passat en aquesta vida.

Sincerament, mai vaig pensar que tornaria a escriure al bloc. El vaig deixar aparcat sense més, arribant a pensar "igual Google ho esborra per falta d'ús", o potser jo mateixa en un temps el cancel·lo, però mai haguera imaginat que tornaria a fer ús d'ell.
No sé ni jo mateixa com va ocórrer, l'altra nit de sobte el record d'aquell lloc on em desaforava, on hi ha una petita part de la meva vida, va tornar a la meva memòria i vaig sentir de nou el cuquet de tornar a escriure un nou post.
Podria enrotllar-me dient que durant tot aquest temps que hi ha transcorri't he conegut gent meravellosa, també he perdut gent.. Podria dir-vos que he estimat, he plorat, he rigut, m'he sentit decebuda moltes vegades.. Encara que suposo que hi haurà persones que també pensaran que jo els he fallat.
Però després de tot, si d' alguna cosa n'estic segura és de que he madurat molt, he après a ser realista i veure el que la vida pot oferir-me i del que he d'allunyar-me.
Les decepcions t'enfonsen però quan et lleves ixes tan enfortit que saps que pots amb tot i et donen més ganes que mai de tirar endavant i lluitar pel que vols aconseguir en aquesta vida, ja que tots sabem que la vida pot ser molt bonica però també molt dolenta a vegades.

Amb el temps et vas adonant que deixen d'importar moltes coses."

Porto molt de temps sense escriure res. Des d'aquella ultima vegada han passat bastants coses en la meva vida, suposo que com a tothom.
He viscut moments inoblidables que quedaran guardats en la meva memòria per sempre, també he viscut moments de tristesa. M'ha defraudat gent que mai hagués imaginat, i el més trist de tot, he perdut a una de les persones més importants de la meva vida, el meu avi.
O sigui que com podreu veure m'he caigut unes quantes vegades, o com diu el meu ídol he estat tocada, però mai enfonsada.
Però si una cosa m'ha ensenyat la vida en aquest temps és a ser forta, a pagar amb la mateixa moneda, sé que sona malament, però és que quan obres els ulls i veus que no pots confiar en quasi ningú, que els amics els pots comptar amb els dits d'una mà i que aquells en els quals un dia vas posar tot el teu afecte te la donen per l'esquena cada dos per tres, llavors és quan penses i reflexiones i sabeu que? Encara que sembli una mica frívola, a partir d'ara vaig a mirar per mi, a estimar-me més i no deixar que ningú em xafi...

Si és que al final sempre és la mateixa història. Qui més vols més et traïciona.