Si el passat truca a la teva porta no li obris, no té res de nou a oferir-te.
Hi ha gent que s'entesta en voler recuperar el passat i no s'adonen que és una cosa impossible, el passat ha volat i ja no és més que un record en la nostra memòria.
Per molt que intentis recuperar-lo ja no serà el mateix, la gent canvia i les circumstàncies de la vida també.
A més pensem una mica, si realment fos gent que mereix estar amb tu no s'anomenaria passat, seria present.
Jo no em penedeixo de res que s'hagi anat de la meva vida, sempre que algú surt de la teva vida és perquè entre algú millor i he comprovat que és així.
Amb el temps aprenim que el passat hem de utilitzar-lo per aprendre d'ell i no per tornar a repetir-lo. Sobre el futur, encara no està creat, per tant, tampoc deu obsesionar-nos.
L'únic moment real és l'aquí i ara, així que anem a gaudir al màxim i intentem que sigui el més agradable possible perquè en un futur valgui la pena recordar-lo.

Perquè serà que sempre valores el que tenies quan ja ho has perdut? Les persones es valoren quan les tens, i més si t'han donat tantes oportunitats per rectificar els teus errors. Però hi ha gent que no aprèn, es creu que després dient: és que m'he ratllat i no era jo.. ho solucionen tot.
Doncs no, tot té un límit. Jo soc de les que perdono moltes coses, aguante moltíssim, no és que sigui una super persona, tinc molts defectes, com tothom. Però no sóc de les que abandona les amistats a la primera de canvi, dono totes les oportunitats que calguin perquè la gent rectifiqui, perquè jo com a ésser humà també m'equivoco molt, i quan ho faig se demanar perdó i rectificar.
Però es que arriba un moment que et fallen tantes vegades i sempre per les mateixes estupideses, que al final cansa i més que cansar es que ja és imperdonable.
L'únic que tinc claríssim és que ara sóc feliç i no deixaré que res del passat interfereixi en el meu present.
I com diu la frase i mai millor dit: no et preocupis per la gent del teu passat, hi ha una raó per la qual no estaran en el teu futur.

Els camins es bifurquen, cadascun pren una direcció pensant que al final els camins es tornaran a unir ...

Així s'acaba una pel·lícula, estimada per uns, odiada per altres, trist final ...
Veus pel·lícules, llegeixes llibres i penses que són exagerats, que la vida real no és tan dura, però de sobte obres els ulls i t'adones que la vida és molt puta i hi ha gent que gaudeix mentint i fent mal amb el únic fi de passar el temps el millor possible, encara que sigui a costa de la felicitat dels altres.
Per això de tant en tant hem de fer un alt en el nostre camí, obrir els ulls, observar detingudament si allò pel que estem lluitant val la pena i si no és així millor anar deixan-t'ho enrere. Dit d'una altra manera, desfer-te de tot allò que en comptes de donar-te felicitat et porta problemes i ratllades.
Dediquem una mica de temps a estudiar les coses amb calma i segur que ens sorprendrem en adonar-nos que moltes coses que pensavem eren les més importants  no mereixen tant la pena com crèiem.

Gaudim de les coses senzilles que ens dóna la vida, perquè un dia mirarem enrere i ens adonarem que eren les més importants.
Aquestes petites coses tan fàcils d'obtenir, que fan que la nostra vida sigui millor: una abraçada, un somriure, escoltar la música que tant t'agrada, compartir moments amb aquesta persona especial... tantes coses que són les que ens omplin, que estan tan a prop però en el fons no sabem valorar.
Centrem-nos en la gent que ens vol i volem, la que esta sempre per escoltar-te i fer-te més agradable el dia a dia. Aprenguem a demostrar sense por ni vergonya aquests sentiments que tantes vegades ens costa treure fora.
Perquè no hi ha res més bonic que una simple abraçada, un simple petó a aquesta persona que havies estranyat tant, un somriure que tant pot canviar-te el dia en un moment...
En fi, trobar aquesta felicitat que estant tan a prop moltes vegades ens passa desapercebuda.

No sóc perfecta, ni tampoc pretenc ser-ho. Només sóc una noia que busca ser feliç i gaudir del dia a dia en companya de la meva gent.
He fallat bastants vegades, altres, m'han decebut a mi, sobretot la gent en què confiava, la gent que volia, però aixi son les coses.
Cada pas que vas donant a la vida et va ensenyant a ser mes forta, a saber per on no has de tornar a trepitjar, a valorar la gent que sempre esta ahi, malgrat els obstacles, els enfados ...
És per aquesta gent per la qual jo cada matí em llevo i surto al carrer amb el meu somriure, per les meves amigues que cada dia comparteixen el meu temps i em donen suport en els meus mals moments, per tots ells val la pena lluitar i seguir endavant.
Avui he après que lluitaré per la meva felicitat, no pararé fins que aconsegueixi els meus somnis, no importa que em costi temps, el que importa és arribar.
Si t'han decebut, si has confiat en algú i al final no ha resultat ser el que creies, no desesperis, pensa que la vida és meravellosa, que res dura eternament i que els dies tenen el color que tu li vulguis donar.
Quan tinguis un dia gris, somriu, aixeca el cap, surt al carrer, mira cap amunt i crida que tu pots i que ningú podrà amb tu.

De vegades coneixes a algú i poc a poc es va guanyant el teu afecte, la teva confiança i arriba a ser una part important de la teva vida. Arribes a necesitar aquesta persona, ets feliç quan parlis amb ella, et fa oblidar els problemes del dia a dia i et va guanyant cada vegada mes...
Però de sobte un dia, t'assabentes que està fent un doble joc, que hi han moltes mentides pel mig, moltes coses amagades.
Tens dues opcions: la primera és callar i deixar que passi el temps, fer com si no saberes res i la segona és apartar-se.
Jo penso que el millor és la segona, ningú mereix que juguin amb ell, ni que el tractin com una opció.
El millor en aquests casos és acceptar les coses com són i pensar que el bo està per arribar, que quan algo acaba és perque alguna cosa millor està per vindrer.
Mai tenim que deixar que ningú jugui amb els nostres sentiments, tots mereixem ser feliços i no hi ha necessitat de viure en un món de mentides. De res serveix escoltar un "t'estimo" no dit amb el cor.
Com bé diu la frase: mai tractis com una prioritat a qui et tracta com una opció. I és cert, mai hem de deixar que ningú ens tracti com una opció quan podem ser el tot d'algú més.

Tots tenim por a patir, a que ens facin mal. I aquesta por, pot fer que un dia aparegui la persona que estaves esperant i per culpa de les teves paranoies, de la teva desconfiança, la perdis per sempre.
Perquè alguna cosa sortís malament en el passat no significa que hagi de repetir-se. Quan algo s'acaba és perquè realment no estava destinat per ser teu, potser en el fons no fos un amor veritable, perquè el veritable amor no té un final feliç, simplement perquè no té final.
Tot en aquesta vida té els seus riscos, però si no avancem per por al fracàs, la veritat és que també correm el risc de perdre la felicitat que haguessis pogut assolir en cas d'haver pres la decisió de seguir endavant.
Perquè si lluites pots perdre, sinó lluites ja has perdut.
Deixem de banda les nostres pors i donem-nos una oportunitat de ser feliços sense pensar en el que passarà demà.

Busca algú que quan et mire sentis que el món s'atura, que et abrace tan fort que no vulguis que et deixe anar mai. Algú que comparteixi el temps amb tu, petons, rialles, secrets...
Que et cobreixi amb els seus braços quan tinguis fred, que et protegeixi i doni suport en totes les situacions, que t'escolte.
Que sigues el seu primer pensament al despertar, que et faci sentir especial, que et digui que et necessita, que ets el seu tot.
El dia que trobes aquesta persona, agafa-la fortament, cuida-la i no la deixis anar mai.
Aprofita al màxim els moments al seu costat, sense pensar en el demà, gaudint el dia a dia. Perquè l'amor no és una data, no és un 14 de febrer, no és escriure el seu nom en una llibreta o dir un t'estimo. L'amor és algo més, és aixecar-te cada matí i voler saber d'ell, veure'l sempre que puguis, és dir un t'estimo quan les seves tonteries et treuen el millor dels teus somriures, és simplement sentir que aquesta persona és tot i que no necessites res més per ser feliç.

Odio les mentides, el que pitjor porto és que m'enganyin, sobretot si es tracta de gent que m'importa.
Prefereixo sempre la veritat per dolorosa que sigui, abans que una mentida que pot fer-te feliç momentàniament, però després quan es descobreix la veritat que? perquè tots sabem que les mentides no poden sostenir-se durant molt de temps i al final sempre surten a la llum les veritats.
D'altra banda, la veritat fa mal una vegada i la mentida sempre que la recordes.
Em costa creure el que em diuen, em costa agafar confiança a les persones, senzillament perquè m'han mentit i m'han decebut moltes vegades.
La confiança es va adquirint a poc a poc i fa molt de mal quan et decep una persona per la qual havies apostat tant.
Perquè quan es perd la confiança és molt difícil tornar a recuperar-la, encara que ho intentis, sempre quedarà aquest dubte de si realment t'estan mentint o et diuen la veritat.