Perquè serà que sempre valores el que tenies quan ja ho has perdut? Les persones es valoren quan les tens, i més si t'han donat tantes oportunitats per rectificar els teus errors. Però hi ha gent que no aprèn, es creu que després dient: és que m'he ratllat i no era jo.. ho solucionen tot.
Doncs no, tot té un límit. Jo soc de les que perdono moltes coses, aguante moltíssim, no és que sigui una super persona, tinc molts defectes, com tothom. Però no sóc de les que abandona les amistats a la primera de canvi, dono totes les oportunitats que calguin perquè la gent rectifiqui, perquè jo com a ésser humà també m'equivoco molt, i quan ho faig se demanar perdó i rectificar.
Però es que arriba un moment que et fallen tantes vegades i sempre per les mateixes estupideses, que al final cansa i més que cansar es que ja és imperdonable.
L'únic que tinc claríssim és que ara sóc feliç i no deixaré que res del passat interfereixi en el meu present.
I com diu la frase i mai millor dit: no et preocupis per la gent del teu passat, hi ha una raó per la qual no estaran en el teu futur.