Fa temps vaig llegir una reflexió, que comparava la vida amb un viatge en tren. Un viatge ple d'embarcaments i desembarcaments, accidents, sorpreses agradables en alguns casos i de profundes tristeses en altres.
Al néixer ens pugem al tren i ens trobem amb algunes persones, les quals creiem que sempre estarien amb nosaltres en aquest viatge, els nostres pares. Lamentablement la veritat és una altra, ells baixaran en alguna estació deixant-nos sols davant la vida.
Però el viatge segueix, continuarem endavant amb els amics, germans i per descomptat aquests amors meravellosos. 
I així, estació després estació, anirem coneixent diferents persones. Algunes passaran desapercebudes per a nosaltres, tant és així que ni tan sols ens adonarem que van desocupar el seu seient. Altres en canvi, tot i ser persones estimades per nosaltres potser s'acomodin en vagons diferents del nostre, podrem veurel's durant el trajecte però ens serà impossible estar al seu costat ja que hi haurà una altra persona ocupant el seient.
Ens constara fer-nos a la idea de no poder estar amb elles, però a poc a poc anirem entenent que el viatge es d'aquesta manera, ple de desafiaments, somnis, fantasies, esperes i comiats.
Al iniciar el viatge la nostra maleta no ens pesa tant, però de poc a poc s'ompli de records, de passions, de moments, i tots aquests seran els que en algun moment de la nostra vida ens puguin ajudar a fer front a les adversitats.
Per això no dubtem en guardar-hi els millors records, les més belles passions, els més grans amors i per sobretot aquells instants en què hem sigut tant feliços.