Moltes vegades vols alguna cosa amb tanta força, que no arribes a veure mes enlla, t'obssesiones i no veus els senyals que t'indiquen que has de prendre una altra direcció, que no estàs en el camí correcte, que això que tant anhelem és només un impossible.
Per desgràcia, la majoria de vegades ens adonem quan ja és massa tard, ho has somiat tant, que pot acabar fent-te mal.
El mateix passa amb les persones, coneixes algú i et ilusiones tant que fins i tot arribes a pensar que pugui ser aquesta persona especial, però per a res, són només obsessions. Desitgem tant ser feliços que confonem aquesta persona amb el que ens agradaria que fos, realment no sents res, en la majoria dels casos només estem enamorats del que ens encantaria viure, no de la persona en si.
Després arriben les desil·lusions, et vas adonant que aquesta persona o cosa realment no mereixien tant esforç.
Hem d'aprendre a viure amb els peus mes enganxats a terra, tot té un límit, somiar és bonic, però hem d'aprendre a sortir del somni sense que ens faci mal, sense que ens deixi seqüeles.
Res en aquesta vida mereix que hagis de patir. Podem viure sense aquestes coses materials que realment no ens fan tanta falta per ser feliços. I sobre les persones, qui no et va valorar quan va tenir l'oportunitat de tenir-te, qui no va estar en els mals moments, no mereix estar en els bons.