*Diuen que al llarg de la nostra vida tenim dos grans amors; un amb el qual et cases o vius per sempre, pot ser el pare o mare dels teus fills, aquesta persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida al costat d'ella. I diuen que hi ha un segon gran amor, una persona que perdràs sempre. Algú amb qui vas néixer connectat, tan connectat que les forces de la química escapen a la raó i t'impediran sempre aconseguir un final feliç. Fins que cert dia deixaràs d'intentar-ho. Et rendiràs i buscaràs a aquesta altra persona que pot ser acabaràs trobant. Però t'asseguro que no passaràs una sola nit sense necessitar una altra abraçada seva, o tan sols parlar o discutir una vegada mes. Tots sabem de que estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, t'ha vingut el seu nom al cap. Pot ser aconseguiràs trobar la pau, però t'asseguro que no passara un dia en què no desitges que estigui açí per pertorbar-te. Perquè, de vegades, es desprèn mes energia discutint amb algú a qui estimes que fent l'amor amb algú que aprecies.

No estic totalment d'acord, crec que si estimes de veritat a algú has de lluitar per aquest amor fins al final. És un text molt emotiu però que justifica una mica als covards, no hi ha res que el diàleg, la sinceritat i la paciència no aconsegueixin si estimes. Resignar-se a estar amb algú per trobar la tranquil·litat és enganyar-se a un mateix, perquè com bé diu el text, estaràs amb una persona sense estimar-la realment, cosa que tampoc és justa per a l'altra part i al cap i a la fi viure així és com deixar de viure.