Comença el compte enrere, queden ja unes poques hores perquè s'acabi un any i just ara és quan solem fer balanç del que ha sigut per a nosaltres aquest any que és a punt de deixar-nos.
A mi personalment m'ha ensenyat moltes coses. He conegut persones increïbles, que han passat de ser desconeguts a convertir-se en importants en la meva vida i altres a les que considerava importants han passat a un segon pla, no per capritx meu, sinó pel que m'han anat demostrant al llarg dels mesos.
Però sobretot he après a valorar més les coses, a donar importància al que realment la té i també he après a valorar-me més a mi mateixa, a acceptar els meus errors i a ser cada dia una mica millor, tan per mi com per la meva gent.
Com tothom m'he portat decepcions i també alguna sorpresa que m'ha demostrat que de vegades els impossibles també existeixen.
M'he adonat que quan algú realment t'estima, et valora, no et fa mal, i que a vegades tens que pendrer decisions molt difícils.
I res més, ha sigut un any ple de bons moments, envoltada de bona gent, que m'ha escoltat i m'ha donat el seu suport quan ho he necessitat, sense complicar-me la vida, traient-me sempre un somriure.
I per a mi això és la veritable felicitat, donar i rebre, saber que passi el que passi sempre estan ahi igual que jo també ho estic per a ells.

Fa temps vaig llegir una reflexió, que comparava la vida amb un viatge en tren. Un viatge ple d'embarcaments i desembarcaments, accidents, sorpreses agradables en alguns casos i de profundes tristeses en altres.
Al néixer ens pugem al tren i ens trobem amb algunes persones, les quals creiem que sempre estarien amb nosaltres en aquest viatge, els nostres pares. Lamentablement la veritat és una altra, ells baixaran en alguna estació deixant-nos sols davant la vida.
Però el viatge segueix, continuarem endavant amb els amics, germans i per descomptat aquests amors meravellosos. 
I així, estació després estació, anirem coneixent diferents persones. Algunes passaran desapercebudes per a nosaltres, tant és així que ni tan sols ens adonarem que van desocupar el seu seient. Altres en canvi, tot i ser persones estimades per nosaltres potser s'acomodin en vagons diferents del nostre, podrem veurel's durant el trajecte però ens serà impossible estar al seu costat ja que hi haurà una altra persona ocupant el seient.
Ens constara fer-nos a la idea de no poder estar amb elles, però a poc a poc anirem entenent que el viatge es d'aquesta manera, ple de desafiaments, somnis, fantasies, esperes i comiats.
Al iniciar el viatge la nostra maleta no ens pesa tant, però de poc a poc s'ompli de records, de passions, de moments, i tots aquests seran els que en algun moment de la nostra vida ens puguin ajudar a fer front a les adversitats.
Per això no dubtem en guardar-hi els millors records, les més belles passions, els més grans amors i per sobretot aquells instants en què hem sigut tant feliços.

" La vida és la suma de les nostres decisions. "
És curiós com una simple decisió pot canviar el curs de la nostra vida, és curiós com cada vegada que prenem una decisió estem aproximant-nos al nostre somni o per contra anem allunyant-nos d'ell.
Per això dedicir genera por. Por a equivocar-nos, por de perdre alguna cosa o algú.
Què és prendre una decisió? és senzill, és simplement triar una opció entre varies, per això és important que ho meditem bé i no ens precipitem al elegir ja que per desgràcia no hi ha cap botó d'esborrar o tornar a rebobinar.
En el transcurs de la nostra vida haurem de prendre diàriament decisions, de família, de negocis, d'amor... I de nosaltres depèn triar el camí correcte si volem arribar a la meta que ens havíem proposat.
Hem d'admetre que com a humans tenim moltíssims defectes i ens equivoquem moltes vegades i quasi sempre es perquè decidim les coses de manera impulsiva, sense pensar en les conseqüències i després amb el pas dels dies arriba el penediment.
Tenim que aprender a pensar en més tranquil.litat si el que anem a fer pot repercutir en el nostre futur i si val la pena realment o no, ja que una simple decisió pot canviar-ho tot. 

"La vida m'ha ensenyat que cal creure en fets, no en paraules".
Al llarg de la vida ens trobarem amb tot tipus de persones, algunes potser no tinguin les paraules adequades en moments precisos, altres sempre tenen les paraules correctes, saben que dir en cada moment, fan que et sentis important, que ets la millor per a elles, t'enganyen dia rere dia, potser al principi no et donis compte i elles segueixen mentint, per poder tenir la situació controlada a la seva conveniència. 
És gent sense escrúpols, gent a la qual no li importa fer mal al próxim, el seu únic objectiu en la vida és pensar-hi en el seu benestar i als altres que els fotin. 
També n'hi ha que intententaran manipular-te, controlar-te, perquè visquis la teva vida a la seva manera, gent envejosa que es fica amb tothom perquè odia que els altres siguin més feliços que ells.
Per sort, són una minoria. La majoria de gent que ens envolta és lleial i no viu en un món de mentides i enveges.
Però d'una cosa podem estar completament segurs i és que tota aquesta gent, tard o prompte és descoberta, perquè al final tot surt a la llum i ahi és quan t'adones que les paraules se les emporta el vent i el que realment compta en aquesta vida són els fets.

L'amistat és un vincle que uneix a les persones i és el més bonic que hi pugui haver, sempre que sigui lleial i vertadera. No oblidem que no a tots se'ls pot anomenar amics, de fet sempre he escoltat que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d'una mà i és cert.
De vegades pequem d'innocència i creiem que són més dels que són, però si ens parem a pensar ens donarem de què fins i tot els dits d'una ma et sobren per contar-los.
Eixa gent que fa que no et sentis mai sol, que comparteix amb tu el dia a dia, les teves rises però per sobre de tot està en l'adversitat, aquestos són els amics vertaders, no importa el temps que faci que els hagis conegut, ells s'adonen de quan estas pasant per un mal moment, mentre que altres que deien ser els teus amics ni comptes s'han adonat que havies caigut.
Els amics vertaders estan al teu costat sigui de dia o de nit, plogui o faci sol i no van i venen a la seva conveniència, aquesta gent mes que anomenar-la amiga o coneguda jo la taxaria d'hipòcrita.
Pot semblar una mica dur, però reflexionant i observant ens adonarem que és així.

Anem a ser sincers, en algun moment de la nostra vida trobem a faltar a algú al qual ens unia un gran afecte i amb el qual compartirem molts moments, moments que ara veiem tan llunyans ...
Jo sóc una persona bastant sensible i amb l'arribada del Nadal, els dies curts, el fred, em venen a la ment, igual que suposo que a molts, moments viscuts, persones que eren molt importants en la meva vida i a poc a poc han passat a ser complets desconeguts, per circumstàncies que ara no hi venen al cas, però que en un temps em van marcar he inclòs em van arribar a fer mal.
I encara que és ben cert que tots ens equivoquem, mereixem el perdó i que ens donin totes les oportunitats que calguin per aprendre a rectificar i ser cada dia millors, la vida m'ha ensenyat a força de decepcions a separar el que em fa feliç del que em fa mal.
Pot semblar una mica egoista, però és només qüestió d'evitar tornar a caure en la mateixa pedra, sabent que el final sempre és el mateix.
Per això, i encara que de vegades sigui difícil donar-li l'esquena algú, per dir-ho d'alguna manera, hem d'aprendre a dir que no i allunyar-nos, no val la pena tornar a repetir la mateixa història, és com quan et fiques en un puto laberint i no trobes la sortida, vas donant voltes i voltes pels mateixos carrerons per tornar sempre al mateix lloc.
I és que hi ha persones que prometen i prometen però mai canvien, mai aprenen, sempre tornen a cometre els mateixos errors i com bé diu la frase, hem d'aprendre a valorar-nos més com a persones, perquè si perdones massa vegades, la gent s'acostuma a fer-te mal.

*Donaria qualsevol cosa per tornar a aquests moments, tot a canvi d'un segon junts, perquè quan tot comença a anar malament l'únic que desitjo és tornar al teu costat i abraçar-te fort ... Vull tornar a aquests dies on qualsevol tontería ens feia somriure, on el temps passava sense que ens adonéssim i tota la resta no importava, només nosaltres. I vull fer d'aquests dies al teu costat moments que no pugui oblidar mai.

Els records, aquests companys que no es separen de nosaltres ni de dia ni de nit, unes vegades de forma fugaç i altres amb intensitat. A vegades ens fan somriure, altres ens fan mal, altres ens fan plorar i posar-nos melancòlics. Quan ens invadeixen saps de sobra que al final poden acabar fen-te mal i per evitar-ho intentes desviar l'atenció a altres coses, a vegades ho aconsegueixes i desapareixen enseguida, però hi ha vegades que per més que ho intentes et persegueixen i penses: tant de bo puguera tornar a viure un altra vegada aquell moment.

*Diuen que al llarg de la nostra vida tenim dos grans amors; un amb el qual et cases o vius per sempre, pot ser el pare o mare dels teus fills, aquesta persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida al costat d'ella. I diuen que hi ha un segon gran amor, una persona que perdràs sempre. Algú amb qui vas néixer connectat, tan connectat que les forces de la química escapen a la raó i t'impediran sempre aconseguir un final feliç. Fins que cert dia deixaràs d'intentar-ho. Et rendiràs i buscaràs a aquesta altra persona que pot ser acabaràs trobant. Però t'asseguro que no passaràs una sola nit sense necessitar una altra abraçada seva, o tan sols parlar o discutir una vegada mes. Tots sabem de que estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, t'ha vingut el seu nom al cap. Pot ser aconseguiràs trobar la pau, però t'asseguro que no passara un dia en què no desitges que estigui açí per pertorbar-te. Perquè, de vegades, es desprèn mes energia discutint amb algú a qui estimes que fent l'amor amb algú que aprecies.

No estic totalment d'acord, crec que si estimes de veritat a algú has de lluitar per aquest amor fins al final. És un text molt emotiu però que justifica una mica als covards, no hi ha res que el diàleg, la sinceritat i la paciència no aconsegueixin si estimes. Resignar-se a estar amb algú per trobar la tranquil·litat és enganyar-se a un mateix, perquè com bé diu el text, estaràs amb una persona sense estimar-la realment, cosa que tampoc és justa per a l'altra part i al cap i a la fi viure així és com deixar de viure. 

*Has estimat alguna vegada a algú fins a arribar a sentir que ja no existeixes?, fins al punt en què ja no t'importa el que passi?, fins al punt en el qual estar amb ell ja és suficient, quan et mira i el teu cor es deté per un instant? Jo sí ...

*No serà fàcil, serà difícil. I haurem de posar-hi ganes cada dia, però vull fer-ho, perquè t'estimo. Vull tot de tu, per sempre, tu i jo, cada dia.

A tots ens agradaria viure un amor com el de Noa i Ali, un amor que malgrat els obstacles que va haver de superar mai van deixar d'estimar-se, per sobre de tot, perquè el seu era un amor especial, únic, un d'aquests amors que per molt temps que passi i molta distància que hi hagi pel mig mai s'oblida, permaneix per sempre, un amor infinit ...

Volgués que s'inventés alguna cosa per embotellar els records, igual que els perfums, i que mai s'esvaïssin. I que quan jo volgués pogués destapant l'ampolla tornar a reviure'ls.

Hi ha dies en que la nostra ment ens traeix i torna al passat, a aquest temps que vas viure, a aquest temps que ara recordis tan perfecte.
Perquè la veritat és que ens adonem de tot el que vam tenir quan hem deixat de tenir-ho, ahi és quan apreciem el valor d'un simple gest, d'una simple paraula ...
Tant de bo hi hagués un simple botó que només amb donar-li al start poguessis tornar a agafar una mica de tot allò que vas viure, de tots els moments que et van omplir d'alegria quan et trobes malenconiós o no sents ganes de res, però tots sabem que és impossible .
I per això hi ha els records, aquests que mai ningú no ens podrà arrabassar. Alguns ens faran mal i és millor deixar-los guardats i enterrats dins la nostra ment i altres ens faran somriure i desitjar tornar a viurels. I perquè això passi només necessitem tancar els ulls i deixar-nos portar.

Dir adéu sempre és dolorós i més quan saps que per molt que vulguis mai tornaràs a veure a aquesta persona, mai tornaràs a escoltar les seves rialles, la seva veu ... mai sentiràs el tacte del seu cos quan t'abraçava i et senties tan protegit contra el món.
El temps passa i molts records s'esvaeixen, però aquesta protecció que ella em donava, aquest amor que em demostrava cada dia, això perdurarà per sempre, viu dins de mi i quan estic malament em dóna forces per seguir.
Aquesta persona a la qual em refereixo és la meva àvia Maria, ella va marxar fa cinc anys avui, recordo l'última vegada que la vaig veure i com va agafar la meva mà i em va somriure. Era molt menuda però les coses importants de la vida mai s'obliden, perduren en la nostra memòria i ens acompanyen per sempre.
Ella va ser la persona més important i encara que hagi passat molt de temps la segueixo estimant més que res, perquè quan estimes algú de veritat ningú el pot reemplaçar.

M'agrada la gent que lluita pel que vol, la gent sincera, la que sempre va de cara, la que creu fermament en els seus ideals, en els seus somnis. La gent que no utilitza als altres per aconseguir els seus objectius, la qual sempre esta per als seus amics, sense enganys, sense mentides.
M'agrada la gent que et contagia la seua alegria, que sap escoltar, que busca solucions als problemes, la gent que no té por al futur, la que quan s'equivoca sap reconèixer els seus errors i sobretot s'esforça per no tornar a cometre'ls. La gent que sempre et diu les coses pel teu bé, tant si t'agraden com si no, perquè aprengues i sàpigues aixecar-te davant de cada caiguda.
Eixa gent que sense dir-li res, sols en mirar-te sap com estàs i s'esforça per fer-te sentir bé, que et dóna ànims i somriures per seguir en el dur camí de la vida, la que sempre intenta fer-te veure el costat bo de les coses, mira la vida amb optimisme i no s'acovardeix davant res, que quan té un mal dia té el valor de somriure i tirar cap endavant. 

Diuen que a la vida no es pot tenir tot, i què? sóc feliç així, miro al voltant i veig les persones que estimo i que veritablement em volen, amb les meves virtuts i els meus milions de defectes. I és que, al cap i a la fi, són les petites coses les que donen sentit a les nostres vides.
Per tant somriu sempre, axeicat i no miris enrere, tot lo que val la pena ho tens al present, tot el que hagi quedat en el passat es perque no estava destinat a ser per a tu, aixi que anem a gaudir de cada instant i no deixem mai que els records del passat arruinen aquest present que estem vivint i que ens porta cap al nostre futur.

Aquesta entrada va per una persona que m'ha demanat que escrigui sobre els meus somnis de futur, o el que ve a ser el mateix, les meves il·lusions. És cert que moltes vegades he escrit sobre això, encara que mai he revelat quins són aquestos somnis, que com a tots ens motiven a seguir endavant dia a dia.
Un dels meus somnis és seguir estudiant, anar a la universitat i viure a Barcelona. Per què Barcelona? perquè m'encanta Catalunya i la seva gent.
M'encanta viatjar i un altre gran somni és anar a Nova York, és una ciutat que em fascina, també m'agradaria viatjar als països nòrdics i gaudir de les aurores boreals, les illes gregues també m'atrauen i molts llocs més ...
Pel que fa a l'amor, ja tinc algunes entrades on explico el que significa per a mi.
Jo sols necessito una persona que em vulgui, que sigui sincera, per a mi la sinceritat és el més important per poder confiar, que vulgui compartir tot amb mi, que alhora que sigui la meva parella sigui el meu millor amic i confident.
I poc més, seguir gaudint de la companyia de la família i els amics durant moltissims anys.
Sóc conscient que és difícil que tot arribi a complir-se, hi haurà somnis que es compliran i altres quedaran pel camí, però mentre visqui lluitaré per ells amb totes les meves forces.
Espero que amb tot el que he escrit hagis pogut conèixer-me una mica més.

Avui ha sigut el meu primer dia de classe, una altra vegada tornada als llibres, a les matinades.
Per sort només se'n van les vacances perquè la gent que m'importa segueix amb mi durant tot l'any o sigui que no em puc queixar.
Ara a esperar la tardor, els dies curts, les nits d'estudi, els exàmens.
Diuen que les coses bones no duren en aquesta vida, serà per això que aquestes vacances s'han anat com volant.
Ha sigut un estiu del qual guardo un bonic record, un estiu dels que queden gravats per sempre en la memoria, ple de somriures, bona companya.
I ara només queda dir adéu a les festes, als concerts, a la platja, a les converses fins a les tantes de la matinada, i a tantes coses ...
I com a mi no m'agraden gens els comiats, per curts que siguin, en comptes de dir adéu diré: fins aviat estiu, encara no has marxat i ja et trobo a faltar.

 

El temps poc a poc ens ensenya que el passat és per aprendre, és el mestre del futur i de nosaltres depèn fer bon ús d'ell. Al igual que els obstacles amb què ens trobem en el camí de la nostra vida ens ensenyaran per on no hem de tornar a trepitjar.
Així mateix aprenem que no existeixen els moments perfectes, has d'agafar qualsevol moment i intentar fer-ho perfecte.
També anem descobrint qui val la pena i qui no, per qui hem de lluitar ia qui hem de deixar anar, que es necessita una sola mentida per posar en dubte totes les veritats i aprens a diferenciar qui és sincer i qui viu en el seu propi món de fantasies i mentides.
Pero sobretot aprens a valorar les persones que realment mereixen ser part de la teva vida, què has de cuidar, donar-los el teu temps i tot el teu afecte.

Com tothom l'únic que busco és ser feliç. No sóc avariciosa, sòl ser agraïda amb el que tinc i sempre intento aconseguir els meus somnis, no importa el que tarden a arribar. En general sóc una persona positiva, tinc els meus dies de baixó com tots, però no solen durarme molt, perquè sempre trobo la manera de recuperar la confiança en mi mateixa i somriure.
Tots passem per èpoques difícils, dies en els quals no tenim ganes de res, però sempre hi haurà alguna cosa o algú que ens ajudi a recuperar el somriure.
Aquesta vida és impredictible, ens confon, ens fa enfadar, ens canvia els plans i quan de nou ens acostumem a alguna cosa o algú ens els torna a canviar.
És difícil fer-se a la idea que tot en aquesta vida és passatger, les persones se'n van, els amics que ahir estaven amb tu poden arribar a ser complets desconeguts.
Res és per sempre i quan ho comprenguem, entendrem que cada moment viscut amb algú ens ha ensenyat alguna cosa, i a la llarga, quan mirem enrere ens adonarem que tot passa per algo i que el que avui no té cap sentit en realitat tenia una raó per haver passat així.
Per això hem de ser objectius i seguir sempre lluitant per aconseguir aquests somnis, que poden estar llunyans o pròxims, però que si no deixem de lluitar per ells, algun dia es poden arribar a complir.

Un amic de veritat és el que sempre està al costat teu, compartint les rialles quan tot va bé o les preocupacions quan les coses es compliquen. Un amic de veritat s'ho juga tot per tu sense importar les conseqüències i sense mesurar el risc. No és fàcil trobar un amic d'aquests, jo per sort tinc una personeta que sempre esta ací per escoltar-me, fer-me riure i ajudar-me en tot i és el més bonic que pots tindrer.
No sé quan vam començar realment a ser amics i en realitat no m'importa recordar la data exacta, sols se que sempre esta quan el necessito, per donarme una mà, al igual que ell sap que sempre hem té a mi per tot el que li faci falta. Perque junts hem après el valor de la confiança, respecte, tolerància, afecte...
No és fàcil trobar un amic d'aquests, si el tens, cuida'l, és el teu tresor.

Que difícil és avui dia poder confiar plenament en una persona, tenir la certesa que va a estar ahi sempre, recolzant, ajudant amb els problemes del dia a dia, compartint rialles, plors ... Que sigui com el teu altre jo i saber que passi el que passi mai et va a defraudar.
Perquè la veritat és que vivim en una societat materialista, hipòcrita, on els sentiments no tenen importància, avui et volen i demà ja ni et recorden, avui comparteixen tot i en un moment s'obliden de les promeses i els moments compartits.
L'important avui en dia és figurar i si amb això es fot a l'altre, doncs millor. És trist veritat? Però és així, un dia et prometen tot i al següent t'apunyalen per l'esquena, i el pitjor de tot és que no hi ha remordiments.
De veritat que és molt penós, però en fi.. Tant de bo algun dia tots ens adonem dels valors que es van perdre pel camí, reaccionem i puguem tornar a recuperar-los.

L'amor és passió, obsessió, no poder viure sense algú. Troba a algú a qui estimar com boja i que t'estime de la mateixa manera. Com trobar-lo? Doncs oblida l'intel·lecte i escolta el cor. Perquè la veritat és que viure sense això no té cap sentit. Arribar a vell sense haver-se enamorat de veritat és com no haver viscut.

En aquest temps he après i m'he adonat de moltes coses. He arribat a la conclusió de què passo de ratllar-me per res ni per ningú i que no val la pena donar-li tantes voltes a les coses. El millor és viure el dia a dia sense pensar en res, gaudir de cada minut i el temps ja et donara el que és teu.
També tinc claríssim que no deixaré que ningú es converteixi en una prioritat en la meva vida, ni vaig a esperar res de ningú i d'aquesta manera no podran decebrem.
De què serveix que ens obsessionem en coses que sabem que mai passaran? Perquè perdre el temps intentant muntar un puzzle que cada vegada té més peces i ja no saps on encaixar-les?
Seria estúpid seguir vivint de somnis. Cal admetre que en aquesta vida tot té un principi i un final. Potser al principi faci mal però en poc temps no serà més que un record.

Els dies es van convertir en setmanes, les setmanes en mesos i llavors un dia no precisament especial, vaig agafar la meva màquina d'escriure, em vaig asseure i vaig escriure la nostra història, una història sobre una època, una història sobre un lloc, una història sobre la gent, però per sobre de tot una història sobre l'amor, un amor que viurà per sempre. (Moulin Rouge)

El més gran que et pot passar és que estimis i que siguis correspost.

La paraula decepció sona mal veritat? significa desil·lusió, desengany .. Per què fa tant de mal? doncs perquè normalment sempre ens sol decebre la gent a la qual volem.
Si et decep algú que no és important per a tu, no li dones importància, passes pagina i oblides ràpidamente. Però quan la decepció ve d'una persona a la qual vols ens sentim traicionats, encara que més aviat hauríem de sentir-nos molestos amb nosaltres mateixos per haver-nos deixat enganyar.
Cal confiar en la gent, però també hauríem d'analitzar la situació, mirar les coses amb la ment clara, deixant de banda els sentiments i segurament ens adonaríem del que esta passant abans de sentir-nos enganyats.
El dolent és que sempre ens n'adonem quan ja és tard i ha passat, i després ens sentim com idiotes, però no hem de pensar així. Al cap ia la fi la vida és una successió d'esdeveniments necessaris per aprendre, tot i que en el moment que els estàs vivint et facin mal, amb el temps t'adones que eren realment necessaris.
Nosaltres som els que triem si patir o aprendre.  Perquè resumint, una decepció no és més que una lliçó que ens dóna la vida.

L'amor... es fan les majors bogeries en nom de l'amor, perquè quan un estima ens sentim a la vora de l'abisme. El passat s'oblida, el present es dissol, el futur no existeix. Perquè l'amor és així, boig, imprescindible, temerari, t'absorbeix, et consumeix, et devora. Et fa riure, et fa plorar, et fa somiar, però sobretot et fa sentir profundament viu.

La vida no surt mai com un l'havia planejat. Des de petits anem planejant el dia a dia, fem plans del que ens agradaria fer en el futur, ens fem preguntes i quan sembla que tens les respostes el destí en un moment et torna a canviar totes les preguntes i a començar una altra vegada.
En ocasions ens regala un camí ple de roses i altres vegades costes empinades i baixades perilloses, però cal seguir caminant, encara que tinguem dubtes i pors, encara que ens quedem sols enmig de la foscor, mai hem de deixar de seguir avançant.
Tots temem als canvis, al que pugui venir, que ens decebin, que ens facin mal, que les coses no surten com tu vols ...
Moltes vegades igual que tots m'agradaria desaparèixer, oblidar-me de tot i deixar de lluitar pel que vull, però penso que no puc rendir-me i quedar-me de braços creuats i el que faig és donar-me ànims a mi mateixa, ànims per seguir endavant en les meves metes, ànims per donar el següent pas, ànims per acceptar els canvis i córrer els riscos perquè sé que és l'única manera de seguir creixent com a persona i d'estar una mica més a prop dels meus somnis.

♡

Com cada any amb l'arribada de la calor, les vacances, festes i altres, tots ens exaltem una mica i volem aprofitar cada minut perquè sabem que l'estiu passa prompte i després tornem de nou a la rutina.
I com cada any també arriben aquests amors d'estiu, per a qui cregui en ells clar, i posen pel·lícules molt boniques sobre aquestes parelletes que es coneixen durant les vacances i s'enamoren, però clar després s'acaba l'estiu, cadascú torna al seu lloc d'origen i arriba la malenconia, s'enyoren, es pensen i en ser una pel·lícula pot ser que fins i tot tingui un final feliç.
Però la vida real no és així, un amor d'estiu, al meu entendre, és algú que coneixes, t'atreu i passes unes setmanes veient però després tot acaba aquí.
No t'enamores d'una persona en dues setmanes o un mes que duren les vacances, o sigui que tots sabem que són amors passatgers.
Però hi ha gent que s'il·lusiona i fins i tot pot ser que deixi de banda a gent important en la seva vida, encegada per la passió del moment i després clar, passa que nosaltres no vivim en una pel·lícula i després de l'estiu, igual que el bru que has agafat per el sol t'abandona, també desapareix la resta.
I jo em pregunto .. estem disposats a perdre una cosa que pot valer la pena per una il·lusió del moment? Jo crec que no, millor deixem els amors d'estiu per a les pel·lícules i centrem-nos en la vida real.
Hi ha un fragment d'una pel·lícula que defineix molt bé que és un amor d'estiu, diu així:
«Los amores de verano terminan por todo tipo de razones, pero al fin y al cabo todos tienen algo en común: son estrellas fugaces. Un espectacular momento de luz celestial, una efímera luz de la eternidad que en un instante se va» (Diario de Noa)

Tot arriba per a qui sap esperar. És una de les meves frases favorites, encara que moltes vegades costa entendre-la, perquè volem alguna cosa amb tanta força que ens agradaria tenir-la de seguida, però no sempre succeeix així.
Amb el temps aprenem que les millors coses tarden a arribar, però quan arriben ens porten grans sorpreses i fan que sentis una gran felicitat.
Si ens parem a reflexionar, la majoria de les vegades que desitgem alguna cosa i ho aconseguim immediatament, en poc temps deixa de ser important. És com que es perd l'interès, la màgia ...
No oblidem que en aquesta vida tot el que val la pena costa, perquè el que fàcil ve fàcil se'n va.
Hem de ser pacients i pensar que encara que l'espera es pot fer llarga, al final sempre val la pena obtenir la recompensa que tant havies esperat.

Ara si que si, a gaudir d'unes merescudes vacances després de tot un any d'estudi.
L'estiu és l'estació de l'any més esperada per la majoria de la gent. A mi personalment és la que més m'agrada. Dies llargs, nits màgiques, platja, festes, concerts ... en fi, moments inoblidables que queden guardats per sempre en la nostra memòria.
És el moment de fer totes aquestes coses que no has pogut fer durant la resta de l'any per no disposar de temps. Ara ja no són excusa, ens queden molts dies per davant per poder fer tot el que ens agrada.
Gaudir, riure i somiar són els ingredients que jo vaig a seguir perquè aquest estiu sigui inoblidable.

M'estic adonant que en aquest món en què vivim s'han perdut molts valors. La gent ja no valora res, la paraula t'estimo s'usa com dir hola, les mentides estan a l'ordre del dia i ningú fa res per aturar-les, les promeses no signifiquen res...
Tot és com un puto joc on tots som jugadors, uns actius, altres passius, però tots patim al final les conseqüències.
Arriba un moment en què has vist i sentit tantes coses, que al final no creus en res, desconfies de tot.
És trist veritat? però és així.
Si ens parem a pensar, les persones que passen per la nostra vida són moltes, però al final poques es queden. Per desgràcia en uns casos i per fortuna en altres, la majoria passen a convertir-se en complets desconeguts.
La vida et posa a prova, et dona problemes però també la possibilitat de buscar possibles solucions. Només has d'aconseguir trobar l'adequada per a cada problema i esperar que arribi la felicitat. Perquè és possible ser feliç, perquè sempre hi ha un perquè, perquè es pot si un de veritat ho vol.

Algú va dir: en la senzillesa esta l'extraordinari. Estem tan liats en els problemes i les tasques del dia a dia que no som capaços d'apreciar aquestes petites coses que ens envolten, aquestes petites coses que valen tant la pena com caminar per la arena veient una posta de sol, deixar que la pluja et mulli la cara, escoltar aquesta cançó que tant t'agrada i fa que se't tanquin els ulls i somriguis, un plujós i fred dia d'hivern amb una pel·licula i bona companyia, un bon llibre, que fa que t'oblidis de tot i et submergeixis en la seva màgia, observar la lluna plena, una nit estrellada d'estiu ... 

Hi ha moments en què m'agradaria poder fer retrocedir el rellotge, prendre tota la tristesa i tirar-la lluny, però tinc la sensació que si ho fes, l'alegria s'aniria també.
Jamie em va salvar la vida, ella em va ensenyar tot sobre la vida, l'esperança i el llarg viatge que tinc per davant. Sempre la trobaré a faltar.
Però el nostre amor és com el vent, no puc veure-ho però si sentir-lo. (Un paseo para recordar).

La vida és impredictible, per tant hem d'aprofitar totes les oportunitats i gaudir de cada moment com si fos l'únic.

"Quan deixis de tenir por començaràs a gaudir". Una frase curta, poques paraules que signifiquen tant.. perquè en realitat, la por ens limita a ser nosaltres mateixos, a ser feliços.
La por et fa fràgil, fa que et posis ansiós, que no pensis coherentment, que vegis les coses de manera diferent al que són realment.
Tots en algun moment de les nostres vides hem passat per aquest estat, por pel que passés en un futur, por a perdre a algú que realment t'importa .. Pots estimar tant a una persona que tan sols la por a perdre-la faci que ho fotis tot i acabis perdent-la.
Que fàcil seria si poguéssim controlar sempre les nostres emocions. Per desgràcia no sempre és així i de vegades arribem tan lluny, diguem tantes coses que realment no sentim, sense adonar-nos que acabem fent-nos mal a nosaltres mateixos i als demés.
Anem a deixar que la por ens paralitze? És difícil controlar-la però no oblidem mai que viure amb por és viure a mitges. 

Quan despertes, tens dues opcions: dormir i somiar de nou, o aixecar-te i complir aquests somnis.
Cada dia és el començament d'una nova història. Uns dies estaran plens de alegries, tornaràs a sentir-te com quan eres nena, sense problemes. Altres seran al contrari, desitjaràs desaparèixer, que el món s'oblidi de tu.
Hi ha moltes coses que fan mal però no per això hem de renunciar a elles. Dipositar tota la teva confiança en una persona i que després t'adonis que no era el que tu esperaves, fa mal. L'amor correspost és bonic, però quan dónes sense rebre res a canvi, fa mal. Perdre una persona a la que vols però que un dia t'adones que és millor deixar anar perquè no et portarà res de bo, fa mal. I així podríem seguir ...
No tot en aquesta vida són alegries. Hi ha molts dies tristos, moltes coses que no penses que van a passar-te a tu, però que quan t'arriben només et queden dues opcions: quedar esperant que passin i patir o tirar endavant i dir món allà vaig .

Mai seràs feliç si sempre et preocupis pel que els altres pensin de tu.
Si has lluitat pel que volies, si has sigut sempre sincera, si has pensat amb el cap i actuat amb el cor i al final resulta que les coses no han sortit com tu esperaves, no et turmentis. Tu has fet el que el teu cor et manava en aquell moment, no t'enfonsis i confia en el futur, sempre hi haurà algú que estigui disposat a escoltar-te i acceptar-te sense represàlies ni desconfiançes.
I sobretot no et molestis en donar explicacions, hi ha gent que només entén el que vol entendre.
La persona que realment t'estima no intenta canviar-te, t'accepta tal com ets.
No tenim que deixar mai de ser nosaltres mateixos, no tenim que fer algo que no ens agradi només per agradar als altres.
Ens podem equivocar, podem caure, però sempre per decisió propia. És la teva vida, tria el camí que et faci més feliç i siguis tu mateix.

Si el passat truca a la teva porta no li obris, no té res de nou a oferir-te.
Hi ha gent que s'entesta en voler recuperar el passat i no s'adonen que és una cosa impossible, el passat ha volat i ja no és més que un record en la nostra memòria.
Per molt que intentis recuperar-lo ja no serà el mateix, la gent canvia i les circumstàncies de la vida també.
A més pensem una mica, si realment fos gent que mereix estar amb tu no s'anomenaria passat, seria present.
Jo no em penedeixo de res que s'hagi anat de la meva vida, sempre que algú surt de la teva vida és perquè entre algú millor i he comprovat que és així.
Amb el temps aprenim que el passat hem de utilitzar-lo per aprendre d'ell i no per tornar a repetir-lo. Sobre el futur, encara no està creat, per tant, tampoc deu obsesionar-nos.
L'únic moment real és l'aquí i ara, així que anem a gaudir al màxim i intentem que sigui el més agradable possible perquè en un futur valgui la pena recordar-lo.

Perquè serà que sempre valores el que tenies quan ja ho has perdut? Les persones es valoren quan les tens, i més si t'han donat tantes oportunitats per rectificar els teus errors. Però hi ha gent que no aprèn, es creu que després dient: és que m'he ratllat i no era jo.. ho solucionen tot.
Doncs no, tot té un límit. Jo soc de les que perdono moltes coses, aguante moltíssim, no és que sigui una super persona, tinc molts defectes, com tothom. Però no sóc de les que abandona les amistats a la primera de canvi, dono totes les oportunitats que calguin perquè la gent rectifiqui, perquè jo com a ésser humà també m'equivoco molt, i quan ho faig se demanar perdó i rectificar.
Però es que arriba un moment que et fallen tantes vegades i sempre per les mateixes estupideses, que al final cansa i més que cansar es que ja és imperdonable.
L'únic que tinc claríssim és que ara sóc feliç i no deixaré que res del passat interfereixi en el meu present.
I com diu la frase i mai millor dit: no et preocupis per la gent del teu passat, hi ha una raó per la qual no estaran en el teu futur.

Els camins es bifurquen, cadascun pren una direcció pensant que al final els camins es tornaran a unir ...

Així s'acaba una pel·lícula, estimada per uns, odiada per altres, trist final ...
Veus pel·lícules, llegeixes llibres i penses que són exagerats, que la vida real no és tan dura, però de sobte obres els ulls i t'adones que la vida és molt puta i hi ha gent que gaudeix mentint i fent mal amb el únic fi de passar el temps el millor possible, encara que sigui a costa de la felicitat dels altres.
Per això de tant en tant hem de fer un alt en el nostre camí, obrir els ulls, observar detingudament si allò pel que estem lluitant val la pena i si no és així millor anar deixan-t'ho enrere. Dit d'una altra manera, desfer-te de tot allò que en comptes de donar-te felicitat et porta problemes i ratllades.
Dediquem una mica de temps a estudiar les coses amb calma i segur que ens sorprendrem en adonar-nos que moltes coses que pensavem eren les més importants  no mereixen tant la pena com crèiem.

Gaudim de les coses senzilles que ens dóna la vida, perquè un dia mirarem enrere i ens adonarem que eren les més importants.
Aquestes petites coses tan fàcils d'obtenir, que fan que la nostra vida sigui millor: una abraçada, un somriure, escoltar la música que tant t'agrada, compartir moments amb aquesta persona especial... tantes coses que són les que ens omplin, que estan tan a prop però en el fons no sabem valorar.
Centrem-nos en la gent que ens vol i volem, la que esta sempre per escoltar-te i fer-te més agradable el dia a dia. Aprenguem a demostrar sense por ni vergonya aquests sentiments que tantes vegades ens costa treure fora.
Perquè no hi ha res més bonic que una simple abraçada, un simple petó a aquesta persona que havies estranyat tant, un somriure que tant pot canviar-te el dia en un moment...
En fi, trobar aquesta felicitat que estant tan a prop moltes vegades ens passa desapercebuda.

No sóc perfecta, ni tampoc pretenc ser-ho. Només sóc una noia que busca ser feliç i gaudir del dia a dia en companya de la meva gent.
He fallat bastants vegades, altres, m'han decebut a mi, sobretot la gent en què confiava, la gent que volia, però aixi son les coses.
Cada pas que vas donant a la vida et va ensenyant a ser mes forta, a saber per on no has de tornar a trepitjar, a valorar la gent que sempre esta ahi, malgrat els obstacles, els enfados ...
És per aquesta gent per la qual jo cada matí em llevo i surto al carrer amb el meu somriure, per les meves amigues que cada dia comparteixen el meu temps i em donen suport en els meus mals moments, per tots ells val la pena lluitar i seguir endavant.
Avui he après que lluitaré per la meva felicitat, no pararé fins que aconsegueixi els meus somnis, no importa que em costi temps, el que importa és arribar.
Si t'han decebut, si has confiat en algú i al final no ha resultat ser el que creies, no desesperis, pensa que la vida és meravellosa, que res dura eternament i que els dies tenen el color que tu li vulguis donar.
Quan tinguis un dia gris, somriu, aixeca el cap, surt al carrer, mira cap amunt i crida que tu pots i que ningú podrà amb tu.

De vegades coneixes a algú i poc a poc es va guanyant el teu afecte, la teva confiança i arriba a ser una part important de la teva vida. Arribes a necesitar aquesta persona, ets feliç quan parlis amb ella, et fa oblidar els problemes del dia a dia i et va guanyant cada vegada mes...
Però de sobte un dia, t'assabentes que està fent un doble joc, que hi han moltes mentides pel mig, moltes coses amagades.
Tens dues opcions: la primera és callar i deixar que passi el temps, fer com si no saberes res i la segona és apartar-se.
Jo penso que el millor és la segona, ningú mereix que juguin amb ell, ni que el tractin com una opció.
El millor en aquests casos és acceptar les coses com són i pensar que el bo està per arribar, que quan algo acaba és perque alguna cosa millor està per vindrer.
Mai tenim que deixar que ningú jugui amb els nostres sentiments, tots mereixem ser feliços i no hi ha necessitat de viure en un món de mentides. De res serveix escoltar un "t'estimo" no dit amb el cor.
Com bé diu la frase: mai tractis com una prioritat a qui et tracta com una opció. I és cert, mai hem de deixar que ningú ens tracti com una opció quan podem ser el tot d'algú més.

Tots tenim por a patir, a que ens facin mal. I aquesta por, pot fer que un dia aparegui la persona que estaves esperant i per culpa de les teves paranoies, de la teva desconfiança, la perdis per sempre.
Perquè alguna cosa sortís malament en el passat no significa que hagi de repetir-se. Quan algo s'acaba és perquè realment no estava destinat per ser teu, potser en el fons no fos un amor veritable, perquè el veritable amor no té un final feliç, simplement perquè no té final.
Tot en aquesta vida té els seus riscos, però si no avancem per por al fracàs, la veritat és que també correm el risc de perdre la felicitat que haguessis pogut assolir en cas d'haver pres la decisió de seguir endavant.
Perquè si lluites pots perdre, sinó lluites ja has perdut.
Deixem de banda les nostres pors i donem-nos una oportunitat de ser feliços sense pensar en el que passarà demà.

Busca algú que quan et mire sentis que el món s'atura, que et abrace tan fort que no vulguis que et deixe anar mai. Algú que comparteixi el temps amb tu, petons, rialles, secrets...
Que et cobreixi amb els seus braços quan tinguis fred, que et protegeixi i doni suport en totes les situacions, que t'escolte.
Que sigues el seu primer pensament al despertar, que et faci sentir especial, que et digui que et necessita, que ets el seu tot.
El dia que trobes aquesta persona, agafa-la fortament, cuida-la i no la deixis anar mai.
Aprofita al màxim els moments al seu costat, sense pensar en el demà, gaudint el dia a dia. Perquè l'amor no és una data, no és un 14 de febrer, no és escriure el seu nom en una llibreta o dir un t'estimo. L'amor és algo més, és aixecar-te cada matí i voler saber d'ell, veure'l sempre que puguis, és dir un t'estimo quan les seves tonteries et treuen el millor dels teus somriures, és simplement sentir que aquesta persona és tot i que no necessites res més per ser feliç.

Odio les mentides, el que pitjor porto és que m'enganyin, sobretot si es tracta de gent que m'importa.
Prefereixo sempre la veritat per dolorosa que sigui, abans que una mentida que pot fer-te feliç momentàniament, però després quan es descobreix la veritat que? perquè tots sabem que les mentides no poden sostenir-se durant molt de temps i al final sempre surten a la llum les veritats.
D'altra banda, la veritat fa mal una vegada i la mentida sempre que la recordes.
Em costa creure el que em diuen, em costa agafar confiança a les persones, senzillament perquè m'han mentit i m'han decebut moltes vegades.
La confiança es va adquirint a poc a poc i fa molt de mal quan et decep una persona per la qual havies apostat tant.
Perquè quan es perd la confiança és molt difícil tornar a recuperar-la, encara que ho intentis, sempre quedarà aquest dubte de si realment t'estan mentint o et diuen la veritat.

No hi ha mai que donar-se per vençut. Encara que ho vegis tot negre, que no vegis la sortida, quan creguis que ja res val la pena ... tanca els ulls molt fortament i pensa en tota la gent que t'estima, en tot el que et queda per viurer i segueix lluitant per tot el que sempre has somiat.
I recorda que no has de ser perfecte. Mai intentis canviar per ningú, qui de veritat t'estima t'accepta tal com ets, amb els teus defectes i les teves virtuts.
No desesperis quan tinguis un dia trist, somriu i pensa que sempre hi haurà algú esperant per treure't aquell somriure que tant necessites.
Res dura per sempre, després de la tempesta arriba la calma i després d'un dia ennuvolat torna a sortir el sol.

Moltes vegades vols alguna cosa amb tanta força, que no arribes a veure mes enlla, t'obssesiones i no veus els senyals que t'indiquen que has de prendre una altra direcció, que no estàs en el camí correcte, que això que tant anhelem és només un impossible.
Per desgràcia, la majoria de vegades ens adonem quan ja és massa tard, ho has somiat tant, que pot acabar fent-te mal.
El mateix passa amb les persones, coneixes algú i et ilusiones tant que fins i tot arribes a pensar que pugui ser aquesta persona especial, però per a res, són només obsessions. Desitgem tant ser feliços que confonem aquesta persona amb el que ens agradaria que fos, realment no sents res, en la majoria dels casos només estem enamorats del que ens encantaria viure, no de la persona en si.
Després arriben les desil·lusions, et vas adonant que aquesta persona o cosa realment no mereixien tant esforç.
Hem d'aprendre a viure amb els peus mes enganxats a terra, tot té un límit, somiar és bonic, però hem d'aprendre a sortir del somni sense que ens faci mal, sense que ens deixi seqüeles.
Res en aquesta vida mereix que hagis de patir. Podem viure sense aquestes coses materials que realment no ens fan tanta falta per ser feliços. I sobre les persones, qui no et va valorar quan va tenir l'oportunitat de tenir-te, qui no va estar en els mals moments, no mereix estar en els bons.

Volem tenir el millor. El millor treball, el millor amor, els millors amics i està molt bé, sempre que això no ens tregui la son i ens porti a desatendre i no valorar la gent que sempre ha estat ahi, la que sempre ens ha tret un somriure i ens ha escoltat quan ho hem necessitat.
No deixes que els anys i la vida se't vagin mentre enyores tot el que no tens i voldries alcançar.
Aprecia el que tens, abans que es converteixi en el que vas tenir.
Tinguem sempre en compte que les coses canvien, les persones marxen ... i saps que? la vida contínua.
Hem d'aprendre a apreciar mes a la gent que realment l'importes, que sempre estan ahi, que encara que passis el temps saps que sempre estaran al teu costat.
Les coses valuoses generalment estan molt a prop, encara que de vegades ens entestem en buscar-les lluny.